ARTICLE 3. Smith, A. (2001) “La riqueza de las naciones” i Blaug, M. (1996) “¿Dónde estamos actualmente en la economía de la educación?”

El primer article, d’Adam Smith, descriu les desigualtats salarials en funció de la qualificació del tipus de treball que es desenvolupa, distingint-ne per exemple el grau de dificultat, l’honor que se’n deriva, el preu i el cost d’aprendre la feina, la durada i l’èxit.

A l’article de Blaug s’exposa el que als anys setanta apareix el que ell anomena la primera generació d’economistes de l’educació. Defensaven que l’educació és la base de l’economia d’un país, o el que és el mateix, la teoria del capital humà que va proposar Becker. Per mitjà dels estudis s’accediria a una feina qualificada i amb més remuneració i això dotava d’empenta el país, ja que això es tracta no només d’una inversió per a un mateix sinó també per a la societat.

Aquesta idea va provocar l’overeducation, un desequilibri degut a l’augment del nombre de persones que volien cursar estudis universitaris. Aviat no va haver-hi prou feina de les característiques requerides per a tants titulats superiors i, conseqüentment, apareix el desencís per la feina immediatament lligat al descens de producció; cosa que finalment no complia les expectatives promogudes pels estudis universitaris i, segons anteriors lectures corroboraria la utilitat de seleccionar l’accés a la universitat.

Més tard, als anys 70, apareix la segona generació d’economistes, entre ells Bowles i Gintis que criticaven el que s’havia dit amb la teoria del capital humà perquè trobaven que els de la primera generació havien oblidat la importància de les diferències socials i personals de cadascú. Jutjaven que es reproduïssin els models i valors socials donats en aquell moment històric concret, tenint en compte que la funció principal de l’escola és socialitzar i que ha d’oferir les mateixes possibilitats d’accés i d’èxit a tothom mitjançant unes pautes de comportament i uns valors que ens fessin a tots iguals, deslligats dels contextos de procedència (tant de classe social, com d’ètnia, etc.).

Com deia Smith tot fent la taxonomia dels treballs, el tipus de treball -ni cap altra raó, però especifico segons el tema que es tracta- no ha de classificar mai les persones en millors o pitjors. Això Blaug també ho observa i ho anomena segmentació del mercat laboral. Ambdós reclamen un canvi escolar que ens posin a tots en igualtats de condicions.

Però jo hi penso i és que avui dia continuen existint les desigualtats socials. Tot i que no només l’educació és motiu de segmentació, hi ha unes vergonyoses diferències d’oportunitats segons motius com les ètnies, el nivell econòmic o la procedència social dels individus. I el canvi només es produirà quan les condiciones siguin justes, iguals per a tothom, i considero que l’educació és el dret/deure més valuós per aconseguir-ho.

ARTICLE 2. De Miguel, A. i Martín Moreno, J. (1979) “Universidad, fábrica de parados: Informe sociológico sobre las necesidades de Graduados universit

Tot i que ja havia comentat aquest tema abans d’haver treballat la lectura, el faré de nou a partir d’aquest mateix tema però a partir del que en diuen i proposen els autors. Re-començaré i intentaré fer-ho millor…

L’article que hem llegit se situa a partir de la crisi energètica de l’any 1973, en què la universitat també es va veure afectada pels canvis. L’accés a la universitat ja no era tant elitista com abans amb la conseqüència de que l’augment de persones matriculades, es dóna un excedent de titulats que acabaven els estudis i no podien anar a treballar perquè no hi havia prou oferta al mercat laboral que oferís feina a tothom.

Amb la flexibilitat del mercat laboral però, segons es deia per adaptar-se de nou després de la crisi del petroli, entenc que la idea de que la universitat és una fàbrica d’aturats sorgeix de la nova presa de poder de les empreses, que va provocar grans casos d’atur i pobresa amb la seva recepta neoliberal de flexibilització laboral i reducció de despesa pública i impostos (ni per a l’atur, ni beques…). Així doncs, es va constatar que només una elit que s’ho pogués pagar accediria als estudis i, derivat d’això, prendran els alts càrrecs.

La incorporació de la dona a la universitat va ser un dels factors més transcendents d’aquest creixement de matriculats. Amb aquest interès per assegurar-se un futur laboral estable varen anar augmentant les carreres de tipus més social i ciències de la salut per part de les dones, mentre que els homes tenien a cursar carreres més tècniques. I el fet de tenir classes superpoblades i pocs professors, posava en dubte el què inicialment es volia aconseguir: més qualitat enlloc de quantitat. I és que no és suficient la simple transmissió de coneixements.

Però el govern va intervenir amb l’objectiu de reduir l’excés d’universitaris s’estableixen uns criteris de selecció: per un costat l’augment del preu de les matricules, que ja són cares i no es reben prou beques, i per l’altre la selectivitat¹. Aquestes mesures permetien l’accés tan sols a aquells estudiants més bons i només de classes benestants (eren els únics que podien afrontar els costos), i d’aquesta manera reduir la despesa pública de beques i estudis per a tothom. A més, es va enxarxar una propaganda sobre la utilitat dels estudis universitaris en què es propiciaven missatges amb informacions sobre la baixa utilitat per a trobar feina ben recompensada.

Aquí arribo a la meva petita conclusió basant-me en les estadístiques que a hores d’ara ja tots devem conèixer.

Tot i que sabem que avui dia és difícil arribar a l’obtenció d’una feina ben remunerada i digna, les persones sense estudis tenen una taxa d’atur molt més elevada que les persones amb estudis universitaris. No oblideu que l'educació pretén també donar estabilitat i seguretat en la vida laboral, però que de retruc ens afecta a tots els altres àmbits de les nostres vides.

Que no decaiguin els ànims, esteu fent una gran inversió (per parlar en termes d’economia…) tant acadèmica, com laboral i personal.

¹ Aquí vull afegir un incís personal que no sé si compartireu amb mi, però que respectant la opinió dels altres m’agradaria manifestar. I és que jo sí estic d’acord amb el procés de selectivitat proposat; considero que l’accés a la universitat ha de ser per aquelles persones que realment volen estudiar una carrera i han d’estar ben preparats i tenir una bona base. No és un mecanisme prohibitiu, sinó d’exigència de preparació, el qual trobo adequa. Perquè el dia de demà, tots aquells que duran a terme la seva feina, han de tenir un nivell òptim i ser experts en els seus camps, sense mediocritats, havent donat i après el màxim. Per arribar doncs a la universitat trobo adient que un nivell mínim sigui demanat, i en cas de no ser adquirit encara, haver de prendre les mesures necessàries per arribar-hi. Però també vull dir que no estic d’acord en què aquest accés faci distincions i vagi en funció del poder adquisitiu i la renda de les persones.

ARTICLE 1. Castells, M. “L’era de la informació: economia, societat i cultura”

En el context de la postmodernitat, aquest article ens situa en els canvis econòmics, socials, polítics i culturals, i la seva societat pròpia d’aquesta era de la informació, en què ens estem convertint o ja som.

En l’article es pot veure que aquesta postmodernitat les utopies ja no valen i guanya pes l’individualisme. Per contra, sorgeixen conceptes com els sentiments i les emocions, termes que no es consideraven rellevants en l’àmbit de l’educació fins ara.

Per exemple, la referència que es feia a la raó com transcendent en totes els societats occidentals modernes també desapareix. La postmodernitat, en contrast amb la modernitat, ja no es connecta tant a la idea de progrés sinó a la d’informació.

Tants canvis i incertesa en el mercat, la tecnologia, mitjans de comunicació, generen noves formes de relacions socials, familiars, en organització del treball… i, aprofito per afegir i remarcar també una idea que personalment m’ha anat copsant en la mesura que hem anat avançant les classes, la immesurable importància de l’economia en general al món, ja que des del meu punt de vista és l’únic responsable del poder, i a més de la importància que té en el camp de l’educació.

El fet que les empreses vulguin sempre el màxim benefici, fa que vulguin reduir les despeses tant com sigui possible, cosa que deriva en una nova organització del treball. Castells explica que des del seu punt de vista la classe treballadora com hi havia en la societat industrial ja no existeix, i que això provoca la individualització del treball. Ara, en canvi, s’acomiaden treballadors o es redueixen els salaris, augmenten els contractes temporals (el que s’anomena flexibilitat laboral), es substitueixen els treballadors per mà d’obra jove i amb estudis universitaris…

Un altre tema important a destacar és el fet que ara els diners poden moure’s d’un lloc a l’altre del món, cobrant valor quan són utilitzats en inversions en borsa, accions, préstecs o hipoteques… I és que els diners ja no valen com a diners. M’explico; el preu de tot el que tenim és un valor atorgat, que ens diuen els bancs, però que no el podem tenir a les mans en forma de bitllets, i que ara –si no m’equivoco- s’anomena tècnicament fluxos financers. El capital és el que mou tot el que ens envolta, directa o indirectament, però que no es veu i ja no és palpable degut al descontrol sobre aquests fluxos.

Amb el nou concepte de societat en xarxa que Castells explica en el seu article i que comparteixo, tot i que encara em costa entendre perquè trobo que tot esdevé cada vegada més abstracte, menys personal, més econòmic, dóna la impressió que ja no només hi ha classes altes o baixes, sinó que fins i tot les altes estan també a disposició d’una altra encara més poderosa: el capital.

N’hi ha per pensar-hi…

La universitat... fàbrica d'aturats?

Últimament, el nombre d'universitaris que pensen que els seus estudis no els serviran de res en un futur ha augmentat considerablement. El pessimisme, sobretot en algunes carreres, principalment les d'humanitats, s'ha instal·lat fins el punt de que el seu criteri per a continuar a la universitat és, simplement, formatiu. La veritat és que, afortunadament, l'accés als centres universitaris s'ha popularitzat. Abans, només alguns privilegiats podien cursar una carrera. Avui aquest obstacle està salvat.

Molt sovint els pares s'esforcen per a que els fills vagin a la universitat i facin estudis superiors que els permeti aconseguir una feina millor quan accedeixin al món laboral, però això no és sempre així. A Espanya existeix una de les taxes més elevades d'Europa pel que fa al nombre de persones amb estudis universitaris. Però al mateix temps, els índexs de persones amb estudis universitaris i de formació professional són dels més baixos d'Europa.

Conseqüència de tot això és que el nostre país té un gran dèficit de treballadors qualificats mitjos i un excés, en alguns àmbits, de treballadors qualificats superiors, que no poden exercir la professió estudiada i es veuen obligats a engrossir les llistes de l'INEM o bé ocupar altres llocs de treball d'inferior qualificació.

Per tant ens trobem que les aules ara s'han omplert de joves amb diferents inquietuds però amb les mateixes il·lusions: aconseguir un treball relacionat amb els estudis que s'han cursat. Això és possible? Creieu que la universitat és una simple fàbrica d'aturats o és la millor oportunitat per accedir al mercat laboral?

Comencem!

Companyes sobretot, i companys allà on sigueu;
Per fi sembla que començo a sortir-me'n, amb els blogs. Abans de res, us dono la benvinguda al meu petit espai de treball de l'assignatura Economia de l'Educació que fem amb l'Òscar Prieto.
A més de novedosa per a mi, he de dir que l'economia (especialment en l'àmbit educatiu) se'm presenta força complexa. Hauré de fer grans esforços per a seguir el treball que fem a classe i a fora, i sovint em sentireu preguntar i demanar una segona vegada (o fins i tot una tercera) el que s'està explicant. Tot i això, però, sembla que el grup classe és pacient i comprensiu... això ajuda.
Aquesta és la meva petita benvinguda aquest espai.
Endavant!