Tot i que ja havia comentat aquest tema abans d’haver treballat la lectura, el faré de nou a partir d’aquest mateix tema però a partir del que en diuen i proposen els autors. Re-començaré i intentaré fer-ho millor…
L’article que hem llegit se situa a partir de la crisi energètica de l’any 1973, en què la universitat també es va veure afectada pels canvis. L’accés a la universitat ja no era tant elitista com abans amb la conseqüència de que l’augment de persones matriculades, es dóna un excedent de titulats que acabaven els estudis i no podien anar a treballar perquè no hi havia prou oferta al mercat laboral que oferís feina a tothom.
Amb la flexibilitat del mercat laboral però, segons es deia per adaptar-se de nou després de la crisi del petroli, entenc que la idea de que la universitat és una fàbrica d’aturats sorgeix de la nova presa de poder de les empreses, que va provocar grans casos d’atur i pobresa amb la seva recepta neoliberal de flexibilització laboral i reducció de despesa pública i impostos (ni per a l’atur, ni beques…). Així doncs, es va constatar que només una elit que s’ho pogués pagar accediria als estudis i, derivat d’això, prendran els alts càrrecs.
La incorporació de la dona a la universitat va ser un dels factors més transcendents d’aquest creixement de matriculats. Amb aquest interès per assegurar-se un futur laboral estable varen anar augmentant les carreres de tipus més social i ciències de la salut per part de les dones, mentre que els homes tenien a cursar carreres més tècniques. I el fet de tenir classes superpoblades i pocs professors, posava en dubte el què inicialment es volia aconseguir: més qualitat enlloc de quantitat. I és que no és suficient la simple transmissió de coneixements.
Però el govern va intervenir amb l’objectiu de reduir l’excés d’universitaris s’estableixen uns criteris de selecció: per un costat l’augment del preu de les matricules, que ja són cares i no es reben prou beques, i per l’altre la selectivitat1. Aquestes mesures permetien l’accés tan sols a aquells estudiants més bons i només de classes benestants (eren els únics que podien afrontar els costos), i d’aquesta manera reduir la despesa pública de beques i estudis per a tothom. A més, es va enxarxar una propaganda sobre la utilitat dels estudis universitaris en què es propiciaven missatges amb informacions sobre la baixa utilitat per a trobar feina ben recompensada.
Aquí arribo a la meva petita conclusió basant-me en les estadístiques que a hores d’ara ja tots devem conèixer.
Tot i que sabem que avui dia és difícil arribar a l’obtenció d’una feina ben remunerada i digna, les persones sense estudis tenen una taxa d’atur molt més elevada que les persones amb estudis universitaris. No oblideu que l'educació pretén també donar estabilitat i seguretat en la vida laboral, però que de retruc ens afecta a tots els altres àmbits de les nostres vides.
Que no decaiguin els ànims, esteu fent una gran inversió (per parlar en termes d’economia…) tant acadèmica, com laboral i personal.
1 Aquí vull afegir un incís personal que no sé si compartireu amb mi, però que respectant la opinió dels altres m’agradaria manifestar. I és que jo sí estic d’acord amb el procés de selectivitat proposat; considero que l’accés a la universitat ha de ser per aquelles persones que realment volen estudiar una carrera i han d’estar ben preparats i tenir una bona base. No és un mecanisme prohibitiu, sinó d’exigència de preparació, el qual trobo adequa. Perquè el dia de demà, tots aquells que duran a terme la seva feina, han de tenir un nivell òptim i ser experts en els seus camps, sense mediocritats, havent donat i après el màxim. Per arribar doncs a la universitat trobo adient que un nivell mínim sigui demanat, i en cas de no ser adquirit encara, haver de prendre les mesures necessàries per arribar-hi. Però també vull dir que no estic d’acord en què aquest accés faci distincions i vagi en funció del poder adquisitiu i la renda de les persones.
No hay comentarios:
Publicar un comentario