En el context de la postmodernitat, aquest article ens situa en els canvis econòmics, socials, polítics i culturals, i la seva societat pròpia d’aquesta era de la informació, en què ens estem convertint o ja som.
En l’article es pot veure que aquesta postmodernitat les utopies ja no valen i guanya pes l’individualisme. Per contra, sorgeixen conceptes com els sentiments i les emocions, termes que no es consideraven rellevants en l’àmbit de l’educació fins ara.
Per exemple, la referència que es feia a la raó com transcendent en totes els societats occidentals modernes també desapareix. La postmodernitat, en contrast amb la modernitat, ja no es connecta tant a la idea de progrés sinó a la d’informació.
Tants canvis i incertesa en el mercat, la tecnologia, mitjans de comunicació, generen noves formes de relacions socials, familiars, en organització del treball… i, aprofito per afegir i remarcar també una idea que personalment m’ha anat copsant en la mesura que hem anat avançant les classes, la immesurable importància de l’economia en general al món, ja que des del meu punt de vista és l’únic responsable del poder, i a més de la importància que té en el camp de l’educació.
El fet que les empreses vulguin sempre el màxim benefici, fa que vulguin reduir les despeses tant com sigui possible, cosa que deriva en una nova organització del treball. Castells explica que des del seu punt de vista la classe treballadora com hi havia en la societat industrial ja no existeix, i que això provoca la individualització del treball. Ara, en canvi, s’acomiaden treballadors o es redueixen els salaris, augmenten els contractes temporals (el que s’anomena flexibilitat laboral), es substitueixen els treballadors per mà d’obra jove i amb estudis universitaris…
Un altre tema important a destacar és el fet que ara els diners poden moure’s d’un lloc a l’altre del món, cobrant valor quan són utilitzats en inversions en borsa, accions, préstecs o hipoteques… I és que els diners ja no valen com a diners. M’explico; el preu de tot el que tenim és un valor atorgat, que ens diuen els bancs, però que no el podem tenir a les mans en forma de bitllets, i que ara –si no m’equivoco- s’anomena tècnicament fluxos financers. El capital és el que mou tot el que ens envolta, directa o indirectament, però que no es veu i ja no és palpable degut al descontrol sobre aquests fluxos.
Amb el nou concepte de societat en xarxa que Castells explica en el seu article i que comparteixo, tot i que encara em costa entendre perquè trobo que tot esdevé cada vegada més abstracte, menys personal, més econòmic, dóna la impressió que ja no només hi ha classes altes o baixes, sinó que fins i tot les altes estan també a disposició d’una altra encara més poderosa: el capital.
N’hi ha per pensar-hi…
No hay comentarios:
Publicar un comentario